Art brut, publicada per Voliana Edicions, és la novel·la que acaba de publicar Raquel Picolo, una escriptora pallaresa que resideix a Vilassar de Mar. Des de fa 20 anys organitza i imparteix tallers d’escriptura creativa i és autora de diversos llibres. A Art brut tracta la creació artística com una potent eina de superació i creixement, en especial per a les persones afectades per diagnòstics de salut mental, alhora que visibilitza l’estigma d’aquestes malalties. L’Ares, la protagonista de l’obra, escriu un diari pel seu fill Víctor, que està ingressat en un centre de desintoxicació. I a partir d’aquí la seva història ens acosta a un seguit de personatges de molta intensitat que són tan reals com la vida mateixa.
Com neix la idea d’escriure el llibre ‘Art brut’?
Neix d’una experiència personal, potser la més intensa de la meva vida. Quan tenia 25 anys em van diagnosticar una depressió endògena que, contra el que sovint es pensa, és una malaltia molt greu, que mata. I sempre m’ha semblat que n’havia de parlar en un llibre. He tardat molts anys a publicar aquesta novel·la perquè volia, d’una banda, explicar-ho bé i, d’una altra, fer literatura. Per això he necessitat distància temporal i emocional.
On estan els límits entre realitat i ficció en aquest relat?
És una ficció, encara que basada en l’experiència personal i un treball de documentació sobre el tema de la salut mental. És una ficció que reflecteix una realitat.
Com s’ha documentat per descriure els perfils dels seus personatges? Ha rebut assessorament de personal mèdic especialitzat?
En primer lloc m’he basat en el coneixement directe de persones amb el mateix diagnòstic que tenen els personatges. He conegut personalment la sala de psiquiatria, perquè hi vaig estar ingressada en el moment de la crisi, perquè els professionals van valorar risc de suïcidi. I després d’aquesta primera experiència, he estat en diverses associacions entorn de la salut mental i he participat en les seves activitats. També conec persones amb diagnòstics psiquiàtrics de la vida quotidiana i amb les quals he parlat força sobre el tema.
Vaig consultar la qüestió dels personatges i tractaments amb diversos psiquiatres i psicòlegs. A fons, amb la Dra. Susana Subirà (psiquiatra) i l’Ana Moreno (psicòloga i artterapeuta), que surten als agraïments del llibre. També vaig parlar amb bastants artistes.
El llibre planteja la interrelació entre l’art i els problemes de salut mental. L’art esdevé un potent mecanisme de superació d’aquests problemes?
Al llibre l’art és una taula de salvació per a alguns personatges, que poden viatjar del caos i la foscor de la malaltia cap a la llum. I no és fantasia, és realisme. Estic convençuda de la força de la creació artística per afavorir el benestar i el creixement de les persones en general i, encara més, quan tenen un diagnòstic de salut mental. Hi ha estudis que demostren aquest benefici en malalts reclosos en centres mentals. Les metàfores de l’art són molt bones per a l’ànima.
Per una banda tenim l’escriptura com a teràpia en el cas de l’Ares, la protagonista-narradora, i les arts plàstiques en els malalts que creen el centre d’Art. No hi ha dubte que l’art és terapèutic i la literatura, que és un art, també.
Personatges intensos com l’Ares, que escriu un diari pel seu fill Víctor. Però també d’altres, cadascun amb una història personal.
Quins perfils ha buscat per donar consistència al relat?
L’Ares, protagonista – narradora, és el pal de paller de la novel·la. Un personatge de ficció que construeixo des de dins, a partir de la meva experiència personal. Ella explica d’una manera ficcionada el que em va passar a mi. L’Ares seria el cas individual de depressió endògena tractat a fons.
Els altres personatges representen el col·lectiu social de persones amb un diagnòstic psiquiàtric i el que la creació artística pot significar per a ells. He buscat la diversitat i, també, m’he centrat en els perfils diagnòstics sobre els quals tenia més informació vivencial i teòrica: el trastorn bipolar i l’esquizofrènica. Alhora he buscat el contrast entre els que se’n surten bé de conviure amb la malaltia i alguns que no.
El Maresme és present a l’obra…
Sí, l’Ares salta d’un poble del Pallars a Barcelona per acabar trobant la pau i creant una nova família al Maresme.
La salut mental continua sent la gran desconeguda. Què s’hauria de fer i no es fa, des de la societat, per visibilitzar-la?
Sí, la salut mental és una gran desconeguda. Com a conseqüència d’aquest desconeixement està estigmatitzada i això és molt greu. Aquest és el motiu principal que m’ha motivat a escriure Art brut. Visibilitzar la salut mental. Una persona que té un llarg ingrés a conseqüència d’una patologia cardíaca ho diu obertament i pot parlar-ne amb tothom i segurament rebrà afecte per aquest motiu. En canvi, dir que tens un diagnòstic psiquiàtric és sortir de l’armari i la majoria dels pacients i famílies ho amaguen, perquè un diagnòstic psiquiàtric a casa nostra encara és un estigma, i un pacient mental prou feina té amb la malaltia com per a haver de fer també activisme i ser un heroi que lluita contra l’estigma. És molt injust. Ara estan demanant a famosos que surtin de l’armari i això és clar que serà molt efectiu si ho fan, però no són els malalts els que han de carregar amb la lluita contra l’estigma sinó la societat i les institucions, començant per Salut i Educació. Amb la publicació d’Art brut estic sortint de l’armari públicament i amb tota la intenció, però és un pas que té un cost perquè l’estigma social és molt fort. Crec que s’haurien de fer campanyes públiques potents d’informació i visibilització d’una realitat que afecta una de cada quatre persones al llarg de la seva vida. Ara, com a conseqüència de la pandèmia les estadístiques encara són més altes i s’han disparat sobretot en la població infantil i juvenil. La part bona d’aquesta mala notícia és que se’n comença a parlar una mica més.
